Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País
Valencià i un autor, pels seus temes, absolutament representatiu de la
postguerra. Una gran part de la seua producció ha aparegut amb retard. De fet,
Estellés entra en joc, com a poeta, en la dècada dels setanta, quan ja feia més
de vint anys que escrivia versos. S’havia donat a conéixer el 1953, amb Ciutat
a cau d’orella.
El 1956 va publicar La nit i, el 1958, Donzell amarg. La situació
es va capgirar el 1970. A
partir d’aquest any es va produir el que s’ha anomenat el boom Estellés. El
1971 va publicar el Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys. El
1972, Recomane tenebres, primer volum de l’obra completa, que arribarà a deu
volums. L’ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra
escena literària en un moment decisiu de represa cultural del País Valencià,
que, d’altra banda, els seus llibres van contribuir a reforçar. Pòstumament
s’ha publicat el Mural del País Valencià, composició extensa dedicada a cantar
tots els pobles i ciutats valencians, personatges històrics i accidents
geogràfics.
En la poesia d’Estellés hi ha la reconstrucció en la memòria d’un
petit món, explicat meticulosament en la seua quotidianitat. Es tracta d’un
discurs poètic deliberadament oposat al de la poesia pura, perquè esquiva la
temptació del pur joc verbal, del lirisme més o menys hermètic i privat. En
aquest món constituït per objectes i comportaments quotidians del poble, de la
seua gent, l’amor, per exemple, tindrà una presència molt concreta i
circumstanciada. La mort no serà tampoc cap entitat metafísica, «sinó aquella altra,
veritablement / indigna, de les malalties, les / injeccions i les pastilles, un
/ enrenou de culleres i tassetes».
El poeta de Burjassot inventa la realitat per mitjà de la seua poesia.
Aquest inventari de la realitat l’ha portat a fer un autèntic fresc o mural de
la València del seu temps. La poesia d’Estellés, però, no es pot enquadrar en
el realisme històric que es propugnava en la dècada dels seixanta. Més que de
realisme històric es tracta d’un testimoniatge, d’una crònica o documental de
la realitat, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles,
crònica impressionant d’un temps de crisi.
En la seua poesia la realitat quotidiana apareix descrita amb un
estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb
predomini de la llengua col·loquial.
Al costat d’aquesta explotació poètica de la llengua
col·loquial, la poesia estellesiana mostra també una particular elaboració
estilística i retòrica, ben visible en l’adjectivació, en les imatges
metafòriques i en la utilització de les fórmules clàssiques, particularment
l’ègloga i l’alexandrí. Una altra aportació important d’Estellés al gènere
poètic és l’úsde referents de la tradició literària clàssica, de vegades amb
una intenció paròdica o irònica. Aquest procediment li permet operar amb un
cert distanciament, com en les Horacianes, on les al·lusions al món llatí transformen
en poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires
satírics. En aquest llibre el poeta retrata la vida valenciana dels anys
seixanta, transvestint-se d’Horaci, bar - rejant València amb la Roma imperial
i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l’època, com ara
Suetoni. De la mateixa manera, en el Llibre de meravelles la crònica de la
València de la postguerra es contrapunta amb referències constants a autors de
la literatura catalana medieval.
©Oxford University Press España, S. A. L l e n g u a i L i t
e r a t u r a
No hay comentarios:
Publicar un comentario