VALENCIÀ: ANYS 70

4.- Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

1. Els anys setanta

El 1971 Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells batejaren com a «generació literària dels setanta» un grup d’escriptors que, nascuts i formats a la postguerra, donaven a conéixer la seua obra en un moment en què el realisme històric havia entrat en crisi. Aquests crítics destacaven una

sèrie de trets comuns entre aquests escriptors, que els permetia parlar de generació. En primer lloc, tots estaven marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60, per les conseqüències del Maig francés del 1968 i per l’agonia i el desenllaç final de la dictadura franquista (1975). Tots compartien, doncs, uns mateixos elements formatius: tebeos, cinema, televisió, elements que, mitificats i desmitificats, formaran part de l’obra d’aquests autors.

 Pel que fa a la narrativa, compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics. En les seues obres no trobarem la peripècia d’uns personatges en un marc concret social, temporal i geogràfic, sinó que la ficció hi funciona com una manera de posar en joc la memòria o d’il·lustrar un sentiment de la vida. Aquesta orientació difícilment podia afavorir el propòsit d’escriure una novel·la, entesa com a relat d’una realitat objectiva, com una «història». Com que els interessos dels joves novel·listes graviten sobre el seu desarrelament social i moral, la societat —pel que fa a la realitat quotidiana i concreta— no hi és representada, sinó, en tot cas, posada en qu􀀀 estió, «refusada».

Una bona mostra d’aquest experimentalisme narratiu són llibres com Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc» (1974) d’Amadeu Fabregat, L’adolescent de sal (1974) de Biel Mesquida, Contraataquen (1977) de Carles Reig, Self- Service (1977) de Biel Mesquida i Quim Monzó, i Coll de serps (1978) de Ferran Cremades.

Moltes novel·les de la generació dels setanta tenen un caràcter de crònica generacional; segueixen de fet el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marylin, i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es viu en l’entorn familiar —l’escenari íntim— i en l’entorn sociopolític —la dictadura franquista. És el que Enric Sullà batejà com el «viatge a Ítaca » i Àlex Broch com la «fugida i retorn». En trobem bons exemples en llibres com Abans del foc (1971), de Jaume Fuster; Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), d’Oriol Pi de Cabanyes o Ramona, adéu (1972), de Montserrat Roig. El cicle es tanca, a partir de l’any 1975, amb una sèrie de novel·les en què els personatges retornen, com en Ramona Rosbif (1976), d’Isa Tròlec; El temps de les cireres (1976), de Montserrat Roig o Rondalla del retorn (1978), de Josep Piera.

Altres novel·listes es van sentir atrets per un tractament mític de la realitat i les seues obres tenen com a eix la presentació d’un nucli humà compacte: una família o un poble. És el cas d’Un regne per a mi (1976), de Pau Faner, o de Ventada de morts (1978) de Josep Albanell.

La narrativa valenciana dels setanta va aparéixer una mica més tard en el món cultural català, molt lligada a la normalització que es va portar a terme al voltant d’editorials com Tres i Quatre i plataformes com els Premis Octubre. En pocs anys es van donar a conéixer, a més de Fabregat i de Cremades i Arlandis, nous novel·listes com Rafael Ferrando i Lluís Fernández, Gandia Casimiro i J. L. Seguí, J. B. Mengual (Isa Tròlec) i Isabel-Clara Simó.

Els altres escriptors valencians que també es fan conéixer com a novel·listes durant aquesta dècada (Joan Francesc Mira, Josep Rausell, Carmelina Sánchez-Cutillas, Gonçal Castelló, etc.) pertanyen a promocions literàries anteriors. Les seues obres responen a plantejaments diferents dels de la generació dels setanta. El més important és Joan F. Mira, que va publicar la primera novel·la, El bou de foc, el 1974. Juntament amb Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc», d’Amadeu Fabregat, que va aparéixer gairebé simultàniament, és un dels títols fundacionals del ressorgiment de la novel·lística al País Valencià després de la Guerra Civil. En El bou de foc i en el recull de contes Els cucs de seda Mira va recordar els anys d’infantesa de la seua generació, que havien coincidit amb la postguerra. En El desig dels dies, publicada el 1984, Mira conta la història d’aquesta generació que va fer els vint anys entorn del 1960. La primera part d’aquesta novel·la se centra en les il·lusions d’uns joves quan descobreixen el món i a ells mateixos, però també, i sobretot, el seu país. En la segona part es narra el xoc d’aquests somnis amb la realitat: la policia, la por i el cansament. Posteriorment, a més de l’obra com a assagista i traductor, Mira ha publicat una novel·la històrica, Borja Papa (1996), i una trilogia ben ambiciosa sobre la ciutat de València, Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d’història (2009). Aquestes tres novel·les mostren la capital valenciana dels darrers trenta anys i projecten la imatge de l’home occidental modern, que assisteix als canvis socials, polítics o morals del seu entorn.

2. Des dels anys huitanta fins a l’actualitat

Hi ha dos factors que han marcat clarament l’evolució de la literatura catalana dels anys huitanta. D’una banda, l’evolució general de la societat envers uns determinats models de producció i consum cultural propis de les societats postindustrials. De l’altra, el fet que la literatura catalana ha gaudit d’un cert suport institucional. L’obligatorietat en l’ensenyament, a més de servir per a crear futurs lectors, ha produït una gran demanda de llibres escolars o utilitzables des de l’escola, una de les grans fonts del negoci editorial en qualsevol llengua.

El mercat editorial en català s’ha consolidat amb més de 6 000 llibres anuals publicats i amb tiratges que en casos determinats poden superar fàcilment els 40 000 exemplars. Tot plegat, però, no ha estat prou per a aconseguir un autèntic protagonisme social de la literatura catalana, que s’ha mantingut, de fet, al mateix nivell que l’idioma que li serveix de vehicle.

La dècada dels huitanta va ser clau pel que fa a la renovació i la continuïtat de la literatura catalana. Durant aquells anys van desaparéixer els grans escriptors que havien assegurat el prestigi literari del català durant la postguerra: com Llorenç Villalonga, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Joan Oliver o Josep Vicenç Foix. Alhora, però, es van reivindicar autors que havien estat relativament marginats: Joan Perucho, Joan Brossa i, sobretot, Pere Calders, l’obra del qual va començar a arribar a un públic ampli després que el grup Dagoll-Dagom va adaptarla al teatre el 1978 amb l’espectacle Antaviana.

L’any d’Antaviana va ser també el de l’aparició d’un llibre de contes que va marcar una nova etapa per a la literatura catalana: Uf, va dir ell, de Quim Monzó. Monzó encetava amb aquest llibre una literatura imaginativa i directa que mostrava, amb tocs d’humor que no amagaven un cert sentit tràgic de l’existència, la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista. Ben aviat, van aparéixer un seguit de narradors joves que van seguir els passos de Monzó, com Sergi Pàmies, Josep Maria Fonalleras, Maria Jaén, Màrius Serra, Rafael Vallbona, Lluís-Anton Baulenas o Toni Cucarella. L’humor, la fantasia i el retrat dels nous costums urbans caracteritzen l’obra d’aquests autors.

El gran protagonista de la literatura catalana dels anys huitanta va ser la narrativa, en concret la novel·la, privilegiada com a camí per a crear un públic lector en català. Tot i les dificultats de classificar obres tan recents i els autors cor - responents, que estan en plena evolució, es poden detectar diferents línies en la narrativa catalana actual. En primer lloc, un tipus de narrativa que té en Monzó el màxim representant, caracteritzada per la disgregació de la identitat dels protagonistes i per una trama plena de connotacions simbòliques o al·legòriques. Hi trobem la influència d’autors sud-americans com Julio Cortázar i de nord-americans com Robert Coover o Raymond Carver. En són temes predominants el tedi, l’angoixa, la sensació d’absurd acompanyada de l’humor i la consciència de l’artificialitat de qualsevol ideologia o sentiment i, per tant, de la mateixa literatura. El joc amb la tradició, amb la mateixa literatura o amb els tòpics i els discursos socials i culturals, connecten directament aquesta narrativa amb els autors catalans dels anys vint i trenta, com Francesc Trabal o Pere Calders.

Un segon tipus de narrativa es caracteritza per l’exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i per l’ambientació rural de les històries. Dins d’aquesta línia els autors més destacats són Jesús Moncada i Maria Barbal. Cronològicament pertanyen a la generació dels setanta, però van començar a publicar a partir de la dècada següent. La seua narrativa està basada en la mitificació d’un lloc geogràfic concret, com ara Mequinensa (Baix Cinca) en el cas de Moncada, o la muntanya del Pallars en el cas de Barbal. Moncada, que es va donar a conéixer amb contes de clara

influència caldersiana com es d’El Cafè de la Granota (1985), va tendir cada vegada més, des del gran èxit de Camí de sirga (1988) fins a Estremida memòria (1997), a recrear en les seues obres la memòria col·lectiva. Maria Barbal, en canvi, ha seguit des de Pedra de tartera (1985) un model narratiu més atent als personatges, que revela la influència de Rodoreda.

Emparentada amb aquesta narrativa elegíaca, la novel·la històrica ha recreat des del passat medieval fins a la història de la transició. Vicenç Villatoro, Jaume Cabré, Maria Àngels Anglada i Josep Lozano són alguns dels autors que han practicat aquest gènere. Autors, d’altra banda, tan diferents com Miquel Àngel Riera, Jordi Coca, Antoni Marí, Maria Mercè Marçal i Ignasi Mora, han conreat el que es pot qualificar com a novel·la simbòlica o filosòfica.

Des del començament dels huitanta la novel·la de gènere —la novel·la policíaca, l’eròtica o la de ciència-ficció— ha estat molt practicada pels escriptors, que l’han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli. Dins d’aquest corrent destaca per sobre de tots Ferran Torrent, que s’ha convertit en un dels novel·listes més populars i llegits de tota la nostra àrea lingüística. Després de publicar el 1983, en col·laboració amb Josep-Lluís Seguí, La gola del llop, es va consolidar com a escriptor amb quatre novel·les policíaques: No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987) i Cavall i rei (1989), on, amb un estil molt personal, adoptava les tècniques de la novel·la negra per a reproduir la realitat valenciana i exhibia una gran habilitat per a crear diàlegs àgils i rics d’expressions populars. Altres llibres de Torrent, com Gràcies per la propina (1995), rememoren la seua infantesa i joventut. D’una gran ambició és la trilogia formada per Societat limitada (2002), Espècies protegides (2003) i Judici final (2006), una radiografia crítica de la societat valenciana actual, i de la corrupció urbanística i política.

Altres novel·listes importants són Miquel de Palol i Jaume Cabré. El primer, que s’havia donat a conéixer com a poeta, va iniciar amb la novel·la El jardí dels set crepuscles (1989) una producció narrativa ben prolífica a cavall del relat fantàstic i llegendari, l’hermetisme i l’especulació filosòfica. Jaume Cabré va publicar el seu primer llibre, un recull de narracions, el 1974. D’aleshores ençà ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen La Teranyina (1984), Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984), Senyoria (1991), L’ombra de l’eunuc (1996) i Les veus del Pamano (2004). Aquesta última novel·la, sobre la repressió de la postguerra, ha tingut un gran reconeixement internacional.

©Oxford University Press España, S. A. L l e n g u a  i  L i t e r a t u r a