A partir del 1975 i durant ben bé deu anys la feina i la funció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva.
El teatre es desentenia de la paraula dramàtica, de tot allò que fera pudor de literatura. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. En aquest context, grups com Els Joglars, que havien iniciat la seua llarga trajectòria el 1962, es consolidaven com a companyia històrica i, alhora, altres agrupacions s’organitzaven precisament en aquesta etapa. Entre altres, Els Comediants, queva nàixer l’any 1972, i Dagoll-Dagom, l’any 1974. Una mica més tard es van fundar altres companyies com La Cubana i La Fura dels Baus. La part més innovadora del teatre de grup ha estat protagonitzada per aquesta última.
Cap a la fi dels huitanta, però, aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet i altres autors; el Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera o Josep M. Muñoz Pujol. I van començar a aparéixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé, Josep Pere Peyró o Lluís-Anton Baulenas.
El fenomen de «recuperació del text» té una correspondència clara en l’àmbit europeu. La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral, per la capacitat que té d’abstracció, d’organització d’imatges i, sobretot, d’acció. Ara bé, la producció d’aquests nous autors ja no tindrà res a veure amb la producció dels anys anteriors, ni amb la pròpia tradició dramàtica. S’imposen nous models, molt diversificats, com Samuel Beckett, Harold Pinter, Thomas Bernhard o David Mamet. En l’escena catalana aquesta renovació del teatre de text ha estat protagonitzada en bona part per l’evolució de Benet i Jornet. La seua obra té el mèrit d’haver sabut connectar amb les noves formes d’escriptura, i això fins al punt d’esdevenir pràcticament l’únic punt de referència autòcton per als nous dramaturgs més joves. S’ha d’esmentar també el fenomen de les sales alternatives. Una, la Sala Beckett de Barcelona, ha assumit la responsabilitat d’educar i projectar els nous dramaturgs autòctons. Dels tallers de dramatúrgia impartits per José Sanchis Sinisterra en aquesta sala, han sorgit les veus més sòlides del panorama dramatúrgic actual, com
Lluïsa Cunillé.
Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l’emergència d’un nou tipus d’autor teatral. Es tracta d’un autor que s’implica plenament en el procés creatiu de l’espectacle, sovint desdoblant-se en intèrpret o en director.
Ja no és l’escriptor que elabora un text literari que després, i al seu marge, serà concretat per un escenificador, sinó l’autor dramàtic, veritable home de teatre, plenament involucrat en la creació de l’espectacle, que s’implica en tot el procés de producció. En la dramatúrgia catalana actual constatem l’emergència d’aquesta nova tipologia autoral: autors que no s’han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen, com Sergi Belbel o Lluís-Anton Baulenas. I encara hi ha els qui escriuen, interpreten i dirigeixen els seus espectacles, com Josep Pere Peyró o Carles
Alberola. Aquest últim, al costat de Toni Benavent, va fundar el 1994 la companyia Albena Produccions, amb la qual ha muntat les seues pròpies obres. Entre la seua producció, fonamentalment de caràcter humorístic, destaquen Besos (1999), Mandíbula afilada (2001) i, en col·laboració amb R. García, Spot (2003).
De tots aquests autors nous, l’exemple més significatiu, per la seua producció i la projecció exterior, és Sergi Belbel (1963), en aquests moments l’autor català i hispànic viu més representat a Europa. Des de les seues primeres obres, en què la influència de Samuel Beckett i del minimalisme es va traduir en productes abstractes i essencialitzats, Belbel ha progressat envers la reproducció més realista de la nostra
societat, especialment de la violència oculta en les nostres actituds i en les nostres accions quotidianes. Entre les seues obres cal destacar Tàlem (1990), Després de la pluja (1992) i La sang (1998). La meteòrica ascensió de Belbel com a autor teatral s’atribueix a la tria d’arguments quotidians tractats des d’una òptica peculiar que combina dramatisme i humorisme, i també a l’agilitat dels seus diàlegs i a l’eficaç estructura de les peces, aspectes que tenen molt a veure amb la seua doble condició d’autor i director escènic.
Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals de tota la nova dramatúrgia catalana. El seu és un teatre d’investigació que capgira les categories dramatúrgiques usuals: suspén les referències de situació i renuncia a un diàleg que faça progressar l’acció. Es tracta d’un nou tipus de diàleg, fragmentari, repetitiu i obert, ple de dubtes i silencis, en una tendència anomenada «poètica de la sostracció». Com ha escrit José Sanchis Sinisterra, «la particular art poètica que regeix la composició de tot el teatre de Cunillé opera precisament per atenuació, per eliminació, per omissió. [...] Hi ha una mancança fonamental que relativitza i suspèn el sentit i fa impossible l’inequívoc, el que és transparent, explícit, el que és obvi. A partir d’aquesta omissió, la quotidianitat més familiar s’omple d’esquerdes per on sorgeix el sinistre». De fet, les trames de Cunillé són pràcticament immòbils, irrellevants, i els conflictes, altament ambigus o directament insignificants. Cunillé situa el conflicte més en l’espectador que no en la faula, i la tensió apareix en les expectatives no tancades, en els enigmes sense resoldre i en els signes buits.
La majoria dels nous autors investiguen en la superfície del llenguatge per tal de definir petites batalles o estratègies de poder. Aquesta confrontació ha estat dirigida a presentar, sobretot, temàtiques d’abast individual (la crisi de la parella, la incomunicació, la soledat, la malaltia o l’envelliment), però també d’abast col·lectiu (la violència, el racisme o la marginalitat).
Un dels fenòmens que més ha contribuït a difondre el teatre català ha estat la capacitat d’adaptació a espectacles diversos, pròpia de la cultura d’una societat postindustrial. Autors com Belbel, Benet i Jornet o Sirera han escrit també musicals, guions per a les sèries de televisió o comèdies, un gènere que, per la capacitat que té de barrejar registres i estils, s’ha revelat cada vegada més apte per a transmetre els plantejaments i els dubtes de la nostra època.
Ja no és l’escriptor que elabora un text literari que després, i al seu marge, serà concretat per un escenificador, sinó l’autor dramàtic, veritable home de teatre, plenament involucrat en la creació de l’espectacle, que s’implica en tot el procés de producció. En la dramatúrgia catalana actual constatem l’emergència d’aquesta nova tipologia autoral: autors que no s’han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen, com Sergi Belbel o Lluís-Anton Baulenas. I encara hi ha els qui escriuen, interpreten i dirigeixen els seus espectacles, com Josep Pere Peyró o Carles
Alberola. Aquest últim, al costat de Toni Benavent, va fundar el 1994 la companyia Albena Produccions, amb la qual ha muntat les seues pròpies obres. Entre la seua producció, fonamentalment de caràcter humorístic, destaquen Besos (1999), Mandíbula afilada (2001) i, en col·laboració amb R. García, Spot (2003).
De tots aquests autors nous, l’exemple més significatiu, per la seua producció i la projecció exterior, és Sergi Belbel (1963), en aquests moments l’autor català i hispànic viu més representat a Europa. Des de les seues primeres obres, en què la influència de Samuel Beckett i del minimalisme es va traduir en productes abstractes i essencialitzats, Belbel ha progressat envers la reproducció més realista de la nostra
societat, especialment de la violència oculta en les nostres actituds i en les nostres accions quotidianes. Entre les seues obres cal destacar Tàlem (1990), Després de la pluja (1992) i La sang (1998). La meteòrica ascensió de Belbel com a autor teatral s’atribueix a la tria d’arguments quotidians tractats des d’una òptica peculiar que combina dramatisme i humorisme, i també a l’agilitat dels seus diàlegs i a l’eficaç estructura de les peces, aspectes que tenen molt a veure amb la seua doble condició d’autor i director escènic.
Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals de tota la nova dramatúrgia catalana. El seu és un teatre d’investigació que capgira les categories dramatúrgiques usuals: suspén les referències de situació i renuncia a un diàleg que faça progressar l’acció. Es tracta d’un nou tipus de diàleg, fragmentari, repetitiu i obert, ple de dubtes i silencis, en una tendència anomenada «poètica de la sostracció». Com ha escrit José Sanchis Sinisterra, «la particular art poètica que regeix la composició de tot el teatre de Cunillé opera precisament per atenuació, per eliminació, per omissió. [...] Hi ha una mancança fonamental que relativitza i suspèn el sentit i fa impossible l’inequívoc, el que és transparent, explícit, el que és obvi. A partir d’aquesta omissió, la quotidianitat més familiar s’omple d’esquerdes per on sorgeix el sinistre». De fet, les trames de Cunillé són pràcticament immòbils, irrellevants, i els conflictes, altament ambigus o directament insignificants. Cunillé situa el conflicte més en l’espectador que no en la faula, i la tensió apareix en les expectatives no tancades, en els enigmes sense resoldre i en els signes buits.
La majoria dels nous autors investiguen en la superfície del llenguatge per tal de definir petites batalles o estratègies de poder. Aquesta confrontació ha estat dirigida a presentar, sobretot, temàtiques d’abast individual (la crisi de la parella, la incomunicació, la soledat, la malaltia o l’envelliment), però també d’abast col·lectiu (la violència, el racisme o la marginalitat).
Un dels fenòmens que més ha contribuït a difondre el teatre català ha estat la capacitat d’adaptació a espectacles diversos, pròpia de la cultura d’una societat postindustrial. Autors com Belbel, Benet i Jornet o Sirera han escrit també musicals, guions per a les sèries de televisió o comèdies, un gènere que, per la capacitat que té de barrejar registres i estils, s’ha revelat cada vegada més apte per a transmetre els plantejaments i els dubtes de la nostra època.
© Oxford University Press España, S. A.
No hay comentarios:
Publicar un comentario